Nuclear

logo

NOTA! Aquest lloc utilitza cookies i tecnologies similars.

Si no canvieu la configuració del navegador, accepteu-ho. Llegir mes...

Accepto

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació Clicant aqui:

 

Des de el seu modest començament, la novena dècada del segle XIX, amb unes poques centrals productores amb una potencia que rarament superava els 1.000 CV, la industria de producció i distribució de fluid elèctric ha tingut un creixement espectacular. 

L'energia nuclear procedeix de reaccions de fissió o fusió d'àtoms en què s'alliberen grans quantitats d'energia que s'utilitzen per produir electricitat. La fissió nuclear utilitza l'urani, un mineral present a la Terra en quantitats limitades, com a combustible i consisteix en el trencament o partició d'un nucli pesant en dos nuclis de massa aproximadament igual.

Malgrat les grans quantitats d'energia que s'aconsegueixen amb aquest procés, presenta problemes molt greus tant en el tractament i extracció de l'urani: generació de residus sòlids, contaminació d'aqüífers i emissió de gasos contaminants; com en la producció d'energia, per la generació dels residus de les centrals nuclears, i pel risc potencial que representen els reactors nuclears des del punt de vista de la salut i la seguretat, a més de la possible utilització com a armament nuclear.

geo_thermal4.jpgLa principal innovació en els sistemes de generació durant els anys setanta va ser l' introducció de les centrals de fissió nuclear. L'opció per la tecnologia nuclear va formar part de las estratègies de diversificació de les companyies elèctriques. La primera central de fissió nuclear (Vandellós I) va entrat en servei el 1972. La seva construcció va ser promoguda per un consorci d'empreses en el que participava Electricité de France i les grans empreses elèctriques catalanes (FECSA, ENHER i HEC). La central de Vandellós I, actualment fora de servei, era del tipus urani-grafit-gas, i comptava amb una potència de 500.000 kW.

L'alternativa termonuclear va esdevenir mes important durant la dècada de 1970, quan es va produir una severa crisis energètica provocada pel encariment del petroli. En aquell contexte les companyies elèctriques renovaren la seva aposta per la tecnologia nuclear. FECSA va promoure en solitari la construcció de la central nuclear de Ascó (I), que tindria una potencia instal·lada propera al milió de kW. El subministrament dels equips i la instal·lació, varen ser responsabilitat de la companyia nord-americana Westinghouse. La posada en funcionament del grup nuclear de Ascó (I), que es va produir el 1983, va ser seguida per la ràpida entrada en servei de dues noves centrals termonuclears: Ascó (II) i Vandellós (II). Les tres son centrals d'aigua lleugera, que fan servir urani enriquit como a combustible. La potencia conjunta d'aquestes tres centrals, que supera els 3.000 MW, va significar un fort increment de la capacitat instal·lada a Catalunya.

L'opció per l'energia elèctrica termonuclear suposava un risc tecnològic i financer cert, que queda exemplificat per la forçada clausura del grup Vandellós (I) el 1990. El recurs a l'energia nuclear, donats els riscos ambientals que implica, va suscitar un obert rebuig en alguns sectors socials. Malgrat això, es dubtós que un país fortament industrialitzat i amb una gran dependència del petroli, com es el cas de Catalunya, pugui descartar aquesta opció sense pagar un elevat preu. La adopció de la tecnologia nuclear va suposar l' introducció d'una nova font d'energia primària en el moment que més es necessitava. Just quan el cost dels derivats del petroli era mes elevat.

Des de la dècada de 1980 les centrals de generació termonuclear han constituït la ròtula del sistema elèctric a Catalunya. La seva producció mitja ronda els 22.000 GWh anuals,

el que suposa al voltant de dos terceres parts de l'electricitat consumida. Es tracta, per altre banda, de les infraestructures productives que registren un factor de carrega més elevat. Dit planerament, el funcionament del sistema elèctric en els últims anys ha reposat en el treball a ple rendiment de les centrals nuclears.

L'inici de la producció termonuclear va portar una nova innovació en els processos de generació hidroelèctrica: les centrals de bombeig o de recuperació. La finalitat d'aquestes centrals es millorar l' utilització dels recursos, actuant com a complement de les instal·lacions tèrmiques i, en particular, de les centrals termonuclears. La primera central de bombeig s'inaugurà el 1974. Es tracta de la central de Montamara, construïda per FECSA, que tenia  una potencia de 88.000 kW. En la dècada dels vuitanta van entrar en servei les centrals recuperadores de Sallente, Tavascan i Moralets. La central de Sallente (451 MW), al costat de l'Estany Gento (Pallars Jussà), es en la actualitat la central hidroelèctrica de major potència entre les existents a Catalunya.

Les grans inversions compromeses en el desenvolupament termonuclear van provocar un elevat endeutament de les empreses elèctriques catalanes, en uns anys de baixa rendibilitat del sector. Durant la passada dècada FECSA i ENHER s'integraren en ENDESA, una empresa pública en origen, que va ser privatitzada el 1998. Aquesta extraordinària concentració de les empreses distribuïdores ha coincidit amb una multiplicació dels auto productors, que col·loquen els seus excedents a la xarxa.


El pes de la producció termonuclear i el ràpid desenvolupament de la cogeneració, han definit una estructura de producció marcadament diferent a la vigent a la resta d'Espanya. L'any 2000, la producció d'energia elèctrica a Catalunya va arribar a 36.720 GWh. Les tres centrals nuclears que estan en actiu aportaren un 62,1% d'aquesta quantitat. Les seguiren en importància les instal·lacions de cogeneració, que contribuïren amb un 17,8%, i les centrals hidroelèctriques que subministraren un 12,2%. Les centrals tèrmiques convencionals aportaren tan sòls un 6,2% de l'energia elèctrica. La resta, una resta certament petita, vena donada pels nous sistemes de generació: les centrals de residus i biomassa (1,3%) y els parcs eòlics (0,4%).
Des de llavors, l'augment de la producció d'energia renovable ha experimentat un fortíssim augment.

El comportament futur de la demanda d'energia elèctrica serà bastant similar al actual: seguirà mogut pels cicles d'expansió econòmica i pels majors nivells de renda de la població. Després de la moratòria nuclear decretada els anys vuitanta, y que l'aprofitament hidràulic està pròxim al seu sostre potencial, no es previsible, a curt termini, una forta expansió d'aquestes fonts primàries. Si es pretén mantenir el grau actual d'auto abastiment, el subministre futur es recolzarà cada vegada mes en la capacitat de cogeneració i en l' increment de les fonts renovables. A mes llarg termini, dependrà també del desenvolupament de noves tecnologies, com la fusió nuclear. Una cosa sembla segura. L'electricitat continuarà estan un sector estratègic de l'economia catalana, i un vehicle privilegiat per a l' innovació tecnològica.
 

 

a
b
c