Paisatge

logo

NOTA! Aquest lloc utilitza cookies i tecnologies similars.

Si no canvieu la configuració del navegador, accepteu-ho. Llegir mes...

Accepto

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació Clicant aqui:

Catalunya, amb poc més de 30.000 km d’extensió, presenta una gran diversitat de formes de relleu, amb minses planures i amb serralades i massissos d’una àmplia gamma d’altituds, naturalesa i morfologies: des de les vigoroses serres i pics pirinencs, que assoleixen altituds superiors als 3.000 metres, fins als vells turons arrodonits de les serralades costaneres.
En aquests territori, predominantment muntanyós, els cursos fluvials tenen unes dimensions, en general, modestes i uns cabals escassos o exigus. Però tant els rius com les rieres i els torrents han tingut un paper decisiu en l'estructuració del territori i en la vida de les persones. Els rius han estat sovint els únics camins naturals per comunicar els diversos sectors del territori, han nodrit els conreus i les poblacions d’aigua i han proporcionat energia per moure les màquines.
L'important desenvolupament costaner i la proximitat de totes les terres al mar permeten definir globalment el paisatge de Catalunya com a mediterrani, l’acció de les aigües i dels altres agents atmosfèrics sobre un territori de formes molt contrastades i d’una naturalesa rocallosa molt diversa han conformat una gran varietat d’ambients naturals i de comunitats vegetals que s’expressen en una notable diversitat paisatgística.paisatge2.jpg

Les importants transformacions socioeconòmiques que ha experimentat la societat catalana durant el darrer mig segle (abandonament del camp, mecanització de l’agricultura, procés d’industrialització, especialització turística, etc.) han produït canvis en el paisatge amb una velocitat poc freqüent en etapes anteriors de la nostra història.
En general, aquests canvis han comportat una simplificació dels paisatges preexistents i una tendència a l'homogeneïtzació del paisatge. Aquest procés no ha estat exclusiu de Catalunya però ha afectat amb especial intensitat al nostre país. La millora experimentada a les ciutats arran de la democratització dels ajuntaments no ha tingut el seu reflex en el conjunt del territori, i la preocupació social envers la protecció dels espais d’interès natural no s’ha estès al conjunt d’espais del territori català.
El risc d’un empobriment de la diversitat de paisatges i de la pèrdua consegüent d’una part important del patrimoni europeu va impulsar la signatura del Conveni europeu del paisatge, signat a Florència l’any 2000. El Conveni promou les polítiques de paisatge i planteja la necessitat de protegir, ordenar i gestionar els paisatges d’Europa des de la corresponsabilitat de tots els agents del territori i del conjunt de la ciutadania.

Les polítiques de conservació del paisatge tenen com a objectius principals: 

- La protecció, la gestió i la planificació dels paisatges de Catalunya.
- La integració de criteris paisatgístics en el planejament territorial i urbanístic.
- La integració de criteris paisatgístics en el planejament de caràcter sectorial.
- El desenvolupament d’actuacions exemplars de restauració i millora del paisatge.
- L’educació i sensibilització social envers el paisatge.   

Juntament amb les forces de la natura, la presència humana ha estat el principal agent configurador dels paisatges de Catalunya. Des de l’antiguitat, les diverses poblacions que han habitat el país han utilitzat els recursos que els oferia el medi natural i l'han transformat en benefici propi. D’una manera o altra la quasi totalitat del territori posa de manifest l’impacte de l’acció humana i, en major o menor grau, tots els paisatges catalans són paisatges humanitzats.
La varietat d’usos del territori de Catalunya, ja per si molt contrastada, ha generat una gran diversitat de paisatges humanitzats. Aquests paisatges són l’expressió d’una determinada activitat exercida de forma predominant durant una certa etapa, i es denominen, habitualment, en funció dels components dominants (paisatges agraris, paisatges agroforestals, paisatges urbans, paisatges periurbans, paisatges industrials, etc.).
En ocasions, la simbiosi entre el medi natural i l’acció humana ha estat especialment reeixida. En aquests casos els paisatges resultants són un exemple d’ús racional del territori i dels seus recursos. Sovint, però, l’acció humana és poc respectuosa amb el medi natural i en resulten paisatges mediocres o banals que comprometen la sostenibilitat ambiental i la qualitat de vida de les persones.

La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, aprovada l’any 2005, significa el reconeixement jurídic del paisatge i estableix el marc normatiu de les polítiques i les actuacions en matèria de paisatge. La Llei adopta els principis del Conveni europeu del paisatge, promogut per tal de comprometre els països europeus en la valoració de la diversitat paisatgística europea i en la integració progressiva del paisatge en les seves polítiques públiques.
D’acord amb el Conveni europeu del paisatge, la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, defineix el paisatge com qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l'acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions.
L’objectiu principal de la Llei és el reconeixement, la protecció, la gestió i l'ordenació del paisatge, a fi de preservar els seus valors naturals, patrimonials, culturals, socials i econòmics en un marc de desenvolupament sostenible.
D’acord amb aquesta finalitat, la Llei impulsa la plena integració del paisatge en el planejament, en les polítiques d'ordenació territorial i urbanística, i en les polítiques sectorials que incideixen directament o indirecta en l’evolució dels paisatges.
La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge es dota de tres instruments principals per assolir els seus objectius: els catàlegs del paisatge, les directrius del paisatge i les cartes del paisatge.

- Els catàlegs del paisatge són documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia de paisatges de cadascun dels set àmbits territorials de Catalunya, que expliciten els seus valors i estat, i que estableixen uns objectius de qualitat paisatgística per a cadascuna de les unitats de paisatge prèviament determinades.
- Les directrius del paisatge són el conjunt de normes i recomanacions que, per assolir els objectius de qualitat establerts en els Catàlegs, s’incorporen en el planejament territorial i es tenen presents en les actuacions amb incidència sobre el paisatge.
- Les cartes del paisatge són instruments de concertació voluntària entre els agents públics i privats del territori per tal de promoure accions i estratègies de valoració del paisatge.
    
La Llei assigna a l’Observatori del Paisatge de Catalunya, entitat de suport a la Generalitat en les qüestions relatives al paisatge, la tasca d’elaboració dels catàlegs del paisatge i d’observació de l’evolució dels paisatges de Catalunya.

a
b
c