Educació per la sostenibilitat

La importància donada pels experts en sostenibilitat al paper de l'educació queda reflectida en el llançament mateix de la Dècada de l'Educació per al Desenvolupament Sostenible o, millor, per a un futur sostenible (2005-2014). Com assenyala l'UNESCO: “El Decenni de les Nacions Unides per a l'educació amb la intenció del desenvolupament sostenible pretén promoure l'educació com fonament d'una societat més viable per a la humanitat i integrar el desenvolupament sostenible en el sistema d'ensenyament escolar a tots els nivells. El Decenni intensificarà igualment la cooperació internacional en favor de l'elaboració i de la posada en comuna de pràctiques, polítiques i programes innovadors d'educació per al desenvolupament sostenible”.
En essència es proposa impulsar una educació solidària -superadora de la tendència a orientar el comportament en funció d'interessos particulars a curt termini, o del simple costum- que contribueixi a una correcta percepció de l'estat del món, generi actituds i comportaments responsables i prepari per a la presa de decisions fonamentades i dirigides a l'assoliment d'un desenvolupament culturalment plural i físicament sostenible.

Per a alguns autors, aquests valors solidaris i comportaments responsables exigeixen superar un “posicionament clarament antropocèntric on preval l'humà respecte lo natural” en nom d'un biocentrisme que “integra a l'humà, com una espècie més, en l'ecosistema”. Pensem, no obstant això, que no és necessari deixar de ser antropocèntric, i ni tan sols profundament egoista per a comprendre la necessitat de, per exemple, protegir el medi i la biodiversitat: qui pot seguir defensant l'explotació insostenible del mitjà o els desequilibris “Nord-Sud” quan comprèn i sent que això posa seriosa i realment en perill la vida dels seus fills?
L'educació per a un futur sostenible hauria de donar-se suport, cap pensar, en el que pot resultar raonable per a la majoria, siguin els seus plantejaments ètics més o menys antropocèntrics o biocéntricos. Dita amb altres paraules: no convé buscar altra línia de demarcació que la qual separa a qui tenen o no una correcta percepció dels problemes i una bona disposició per a contribuir a la necessària presa de decisions per a la seva solució.

N'hi ha prou amb això per a comprendre que, per exemple, una adequada educació ambiental per al desenvolupament sostenible és incompatible amb una publicitat agressiva que estimula un consum poc intel·ligent; és incompatible amb explicacions simplistes i maniquees de les dificultats com degudes sempre a enemics “exteriors”; és incompatible, en particular, amb l'impuls de la competitivitat, entesa com carrera per anar contra uns altres que persegueixen la mateixa fi i el futur de la qual, en el millor dels casos, no és tingut en compte, la qual cosa resulta clarament contradictoria amb les característiques d'un desenvolupament sostenible, que ha de ser necessàriament global i abastar la totalitat del nostre petit planeta.
Enfront de tot això es precisa una educació que ajudi a contemplar els problemes ambientals i del desenvolupament en la seva globalitat, tenint en compte les repercussions a curt, mig i llarg termini, tant per a una col·lectivitat donada com per al conjunt de la humanitat i el nostre planeta, a comprendre que no és sostenible un èxit que exigeixi el fracàs d'uns altres; a transformar, en definitiva, la interdependència planetària i la mundialització en un projecte plural, democràtic i solidari. Un projecte que orienti l'activitat personal i col·lectiva en una perspectiva sostenible, que respecti i potenciï la riquesa que representa tant la diversitat biològica com la cultural i afavoreixi el seu gaudiment.

Mereix la pena detenir-se a especificar els canvis d'actituds i comportaments que l'educació hauria de promoure:
Què és el que cadascun de nosaltres pot fer “per a salvar la Terra”? Les cridades a la responsabilitat individual es multipliquen, incloent detallades relacions de possibles accions concretes en els més diversos camps que podem agrupar en:

Consum responsable, presidit per les “3 R” (reduir, reutilitzar i reciclar), que pot afectar des de l'alimentació (reduir, per exemple, la ingesta de carn) al transport (promoure l'ús de la bicicleta i del transport públic), passant per la neteja (evitar substàncies contaminants), la calefacció i il·luminació (substituir les bombetes incandescentes per les de baix consum) o la planificació familiar, etc...
Comerç just, que implica comprar productes amb garantia que han estat obtinguts amb procediments sostenibles, respectuosos amb el mitjà i amb les persones.
Activisme ciutadà il·lustrat, el que exigeix trencar amb el descrèdit de la “política”, actitud que promouen qui desitgen fer la seva política sense intervenció ni control de la ciutadania.

En ocasions sorgeixen dubtes sobre l'efectivitat que poden tenir els comportaments individuals, els petits canvis en els nostres costums, en els nostres estils de vida, que l'educació pot afavorir: Els problemes d'esgotament dels recursos energètics i de degradació del medi (s'afirma, per exemple) són deguts, fonamentalment, a les grans indústries; el que cadascun de nosaltres pot fer referent a això és, comparativament, insignificant.
Però resulta fàcil mostrar (basten càlculs molt senzills) que si bé aquests “petits canvis” suposen, en veritat, un estalvi energètic per cápita molt petit, al multiplicar-lo pels molts milions de persones que en el món poden realitzar aquest estalvi, aquest arriba a representar quantitats ingents d'energia, amb la seva consegüent reducció de la contaminació ambiental.
El futur va a dependre en gran mesura del model de vida que seguim i, encara que aquest sovint ens ho tracten d'imposar, no cal menysprear la capacitat que tenim els consumidors per a modificar-lo.
La pròpia Agenda 21 indica que la participació de la societat civil és un element imprescindible per a avançar cap a la sostenibilitat. Encara que no s'ha d'ocultar, per a anar més enllà de proclames purament verbals, la dificultat de desenvolupament de les idees abans esmentades, ja que comporten canvis profunds en l'economia mundial i en les formes de vida personals. Per exemple, el descens del consum provoca recessió i caiguda de l'ocupació.
Com eludir aquests efectes indesitjats?
Què canviar del sistema i com es podria fer, almenys teòricament, per a avançar cap a una societat sostenible?

Es precisa, per tant, un esforç sistemàtic per incorporar l'educació per a la sostenibilitat com un objectiu clau en la formació dels futurs ciutadans i ciutadanes. Un esforç d'actuació que ha de tenir en compte que qualsevol intent de plantar cara als problemes de la nostra supervivència com espècie ha de contemplar el conjunt de problemes i desafiaments que conformen la situació d'emergència planetària. Aquest és precisament un dels reptes fonamentals que se'ns presenten, el caràcter sistémic de problemes i solucions: l'estreta vinculació dels problemes, que es reforcen mútuament i han adquirit un caràcter global, exigeix un tractament igualment global de les solucions.
Dita amb altres paraules: cap acció aïllada pot ser efectiva, vam precisar un entramat de mesures que es donin suport mútuament. Es requereixen accions educatives que transformin les nostres concepcions, els nostres hàbits, les nostres perspectives... que ens orientin en les accions a portar a terme, en les formes de participació social, en les polítiques mediambientals per a avançar cap a una major eficiència, cap a una societat sostenible... accions fonamentades, el que requereix estudis científics que ens permetin assolir una correcta comprensió de la situació i concebre mesures adequades.
Cal insistir que les accions en les quals podem implicar-nos no tenen per que limitar-se a l'àmbit “individual”: han d'estendre's al camp professional (que pot exigir la presa de decisions) i al soci-polític, oposant-se als comportaments depredadors o contaminants (com està fent amb èxit un nombre creixent de veïns que denuncien casos flagrants de contaminació acústica) o donant suport, a través de ONGs, partits polítics, etc., allò que contribueixi a la solidaritat, a la construcció d'una cultura de pau i la defensa del mitjà.
I cal, també, que les accions individuals i col·lectives evitin els plantejaments parcials, centrats exclusivament en qüestions ambientals físiques (contaminació, pèrdua de recursos…) i s'estenguin a altres aspectes íntimament relacionats, com el dels greus desequilibris existents entre diferents grups humans o els conflictes ètnics i culturals (campanya pro cessió del 0.7 del pressupost, institucional i personal, per a ajuda als països en desenvolupament, defensa de la pluralitat cultural, etc.).

En definitiva, cal reivindicar de les institucions ciutadanes que ens representen (ajuntaments, associacions, parlament…) que contemplin els problemes locals en la perspectiva general de la situació del món i que adoptin mesures referent a això, com està ocorrent ja, per exemple, amb el moviment de “ciutats per la sostenibilitat”.
El lema dels ecologistes alemanys ‘pensar globalment, però actuar localment’ al llarg del temps ha mostrat la seva validesa, però també la seva limitació: ara se sap que també cal actuar globalment. També s'insisteix en el caràcter transnacional de la problemàtica ambiental contemporania i en la necessitat, per tant, d'anàlisi i mesures "glocales" (alhora globals i locals) per a plantar cara a aquesta problemàtica. Això ens remet a les mesures polítiques, que al costat de les educatives i tecnològiques resulten imprescindibles per a asseure les bases d'un futur sostenible.