INICI

Quan es planteja la contribució de la tecnociencia a la sostenibilitat, la primera consideració que cal fer és qüestionar qualsevol expectativa de trobar solucions purament tecnològiques als problemes als quals s'enfronta avui la humanitat.
Però, de la mateixa manera, cal qüestionar els moviments anti-ciència que descarreguen sobre la tecnociencia la responsabilitat absoluta de la situació actual de deterioració creixent. Molts dels perills que se solen associar al “desenvolupament científic i tecnològic” han posat en el centre del debat la qüestió de la “societat del risc”, segons la qual, com a conseqüència de les tecnologies actuals, creix cada dia la possibilitat que es produeixin danys que afectin a una bona part de la humanitat i que ens enfronten a decisions cada vegada més arriscades.
Són els científics qui estudien els problemes als quals s'enfronta avui la humanitat, adverteixen dels riscos i posen a punt solucions.
Per descomptat no només científics, ni tots els científics. Per altra banda, és cert que han estat científics els productors de, per exemple, els freons que destruïxen la capa d'ozó. Però, no ho oblidem, al costat d'empresaris, economistes, treballadors, polítics….
La tendència a descarregar sobre la ciència i la tecnologia la responsabilitat de la situació actual de deterioració creixent, no deixa de ser una nova simplificació en la qual resulta fàcil caure.
Les crítiques i les crides a la responsabilitat han d'estendre's a tots nosaltres, inclosos els “simples” consumidors dels productes nocius. I això suposa fer partícip a la ciutadania de la responsabilitat de la presa de decisions entorn d'aquest desenvolupament tecnocientífic.
Fetes aquestes consideracions prèvies, podem ara abordar més matizadamente el paper de la tecnica, la ciencia i l'indústria.

Existeix, per descomptat, un consens general sobre la necessitat de dirigir els esforços de la investigació i innovació cap a l'assoliment de tecnologies afavoridores d'un desenvolupament sostenible, incloent des de la recerca de noves fonts d'energia a l'increment de l'eficàcia en l'obtenció d'aliments, passant per la prevenció de malalties i catàstrofes, l'assoliment d'una maternitat i paternitat responsables o la disminució i tractament de residus, el disseny d'un transport d'impacte reduït, etc...
Cal, no obstant això, analitzar amb cura les mesures tecnològiques propostes i els seus possibles riscos, perquè les aparents solucions no generin problemes més greus, com ha succeït ja tantes vegades.
Pensem, per exemple, en la revolució agrícola que, després de la Segona Guerra Mundial, va incrementar notablement la producció gràcies als fertilitzants i pesticides químics com el DDT. Es va poder així satisfer les necessitats d'aliments d'una població mundial que experimentava un ràpid creixement... però els seus efectes perniciosos (pèrdua de biodiversitat, càncer, malformacions congènites...) van ser denunciats ja a la fi dels 50.
El DDT i altres “Contaminants Orgànics Persistents” (COP) han hagut de ser finalment prohibits com verís molt perillosos, encara que, desgraciadament, encara no en tots els països.
Un debat similar està tenint lloc avui dia entorn de l'ús dels transgènics. Convé, doncs, reflexionar sobre algunes de les característiques fonamentals que han de posseir les mesures tecnològiques per a plantar cara a la situació d'emergència planetària. Cal que compleixin el que denomina “principis obvis per al desenvolupament sostenible”:

- Les taxes de recol·lecció no han de superar a les de regeneració (o, per al cas de recursos no renovables, de creació de substituts renovables).
- Les taxes d'emissió de residus han de ser inferiors a les capacitats d'assimilació dels ecosistemes als quals s'emeten aquests residus.

Per altra banda, actualment estem entrant en una era d'economia en un món ple, en la qual el capital natural o “capital ecològic” serà cada vegada més el factor limitatiu. Això imposa una tercera característica a les tecnologies sostenibles: “Pel que fa a la tecnologia, la norma associada al desenvolupament sostenible consistiria a donar prioritat a tecnologies que augmentin la productivitat dels recursos més que incrementar la quantitat extreta de recursos.
Això significa, per exemple, bombetes més eficients de preferència a més centrals elèctriques”.
A aquests criteris, fonamentalment tècnics, cal afegir altres de naturalesa ètica com són:

- Donar prioritat a tecnologies orientades a la satisfacció de necessitats bàsiques i que contribueixin a la reducció de les desigualtats, com, per exemple: fonts d'energia neta (solar, geotérmica, eòlica, fotovoltaica, hidràulica, marees…)
- Increment de l'eficiència per a l'estalvi energètic (bombetes de baix consum…)
- Gestió sostenible de l'aigua.
- Obtenció d'aliments amb procediments sostenibles (agricultures biològiques)
- Prevenció i tractament de malalties.
- Assoliment d'una maternitat i paternitat responsable.
- Regeneració d'entorns.
- Reducció de desastres…

Aplicar el Principi de Precaució (també conegut com de Cautela o de Prudència), per a evitar l'aplicació precipitada d'una tecnologia, quan encara no s'ha investigat suficientment les seves possibles repercussions, com ocorre amb l'ús dels transgènics.
Ens remetem referent a això a les “Pautes per a aplicar el principi de precaució a la conservació de la biodiversitat i la gestió dels recursos naturals”, dissenyades per The Precautionary Principle Project, en el qual ha treballat un ampli grup d'experts de diferents camps, regions i perspectives, de 2002 a 2005 (veure http://www.pprinciple.net/).

Amb tal fi s'han introduït –encara que tan solament estan vigents en alguns països- instruments com l'Avaluació de l'Impacte Ambiental (EIA), per a prevenir els impactes ambientals de les tecnologies que es proposen, analitzar els riscos i facilitar la presa de decisions per a la seva aprovació o no, així com les Auditories mediambientals (AMA) de les tecnologies ja en funcionament per a conèixer la qualitat dels seus productes o de les seves prestacions.
Es tracta, doncs, de superar la recerca de beneficis particulars a curt termini que ha caracteritzat, sovint, el desenvolupament tecnocientífic, i potenciar tecnologies bàsiques susceptibles d'afavorir un desenvolupament sostenible que tingui en compte, alhora, la dimensió local i global dels problemes als quals ens enfrontem.
Hem d'assenyalar, per a acabar, que existeixen ja solucions tecnològiques per a molts dels problemes plantejats –encara que, naturalment, serà sempre necessari seguir investigant- però aquestes solucions ensopeguen amb les barreres que suposen els interessos particulars o les desigualtats en l'accés als avanços tecnològics, que s'acreixen cada dia.

És el que ocorre, per exemple, amb el problema dels recursos energètics, com mostra un recent informe difós per Greenpeace ("Renovables 2050, Un informe sobre el potencial de les energies renovables en l'Espanya peninsular" al que es pot accedir en http://energia.greenpeace.és/), avui és tècnicament factible la reestructuració del sistema energètic per a complir objectius ambientals i abastir el 100 % de la demanda energètica total, en el 2050, amb fonts renovables: eòlica, solar, biomassa…
No obstant això se segueix impulsant l'ús de combustibles fòssils com el petroli i el carbó, malgrat la seva contribució al canvi climàtic, o es presenta l'energia nuclear de fissió –igualment fòssil- com alternativa, atès que no contribuïx a aquest efecte hivernacle, ignorant els greus problemes que comporta (veure contaminació sense fronteres i reducció de desastres).
Sorgeixen així nous debats socials, com el qual planteja l'ús dels biocombustibles, com el bioetanol i el biodiésel: d'una banda és indubtable que constituïxen una forma d'energia neta, que no contribuïx a aquest efecte hivernacle (ja que el CO2 que emeten ho absorbeixen prèviament les plantes dedicades a la agroenergía). Per una altra, estan impulsant l'ús de blat de moro, soia, etc., que era destinat al consum humà i provocant deforestaciones per a contar amb noves superfícies de cultiu, contribuint a més a l'increment dels costos en la indústria alimentària.
Els biocombustibles són, doncs, alhora, una promesa (si s'aprofiten desfets orgànics o es conreen terres ermes) i un seriós perill si desvien cultius necessaris per a l'alimentació o contribuïxen a la destrucció dels boscos i a la pèrdua de biodiversitat.
Tot això ve a qüestionar, vam insistir, la idea simplista que les solucions als problemes amb que s'enfronta avui la humanitat depenen, fonamentalment, de tecnologies més avançades, oblidant que les opcions, els dilemes, sovint són fonamentalment ètics.
Es precisen també mesures educatives i polítiques, és a dir, és necessari i urgent conducta a un replantejament global dels nostres sistemes d'organització, perquè estem assistint a una deterioració ambiental que amenaça, si no és atallat, amb el que alguns experts han denominat “la sisena extinció” ja en marxa, de la qual l'espècie humana seria principal causant i víctima. A això respon la crida de Nacions Unides per a una Dècada de l'Educació per a un futur sostenible.